03
Vent fusta · Metall
Vent fusta · Canya simple

ElSaxofon

L'únic instrument inventat per una sola persona i que porta el seu nom. Nascut per unir la potència del metall amb l'expressivitat de la fusta, el saxofon és l'ànima mateixa de la banda.

Família: Fusta/Metall Canya simple Inventat el 1846
LatóMaterial del cos
Si♭ / Mi♭Afinació habitual
1846Any de patent
4–10Saxos en banda
01

Història

1814 — El geni belga
Adolphe Sax neix a Dinant (Bèlgica). Fill d'un fabricant d'instruments, des de ben jove experimenta amb dissenys nous. Serà l'inventor més prolífic de la història de la lutheria d'instruments de vent.
1846 — La patent
Sax patenta el saxofon a París el 28 de juny de 1846. L'objectiu era crear un instrument que fes de pont entre la secció de fustes i la de metalls en les bandes militars. Era un tub cónic de metall, amb claus de fusta i embocadura de canya simple.
1850–1900 — Bandes militars
El saxofon s'adopta en les bandes militars franceses. Hector Berlioz és un dels primers compositors que n'elogia el so i en promou l'ús en obres d'orquestra. Però les guerres de patents de Sax frenen la seua expansió en la música clàssica.
Inicis s. XX — El jazz
Amb el jazz de Nova Orleans i el ragtime, el saxofon trobaespaï. En les dècades de 1920 i 1930 es converteix en l'instrument icònic del jazz, el swing i el blues. Artistes com Coleman Hawkins el transformen en veu solista inigualable.
Mig s. XX — Clàssic i jazz
Charlie Parker revoluciona el bebop, John Coltrane el porta al jazz modal i espiritual, Sigurd Rascher obre el repertori clàssic. El saxofon ja és omnipresent en tota la música occidental.
02

El So

El saxofon és tècnicament un instrument de vent fusta perquè produeix el so amb una canya simple (com el clarinet), però el cos és de metall. Aquesta hibridació li dóna un timbre únic: més càlid que la trompeta, més potent que el clarinet, més flexible que qualsevol dels dos. És un dels instruments més àgils: el seu sistema de claus permet passatges de gran velocitat i salts intervàl·lics complexos amb molta naturalitat.

El tub cónic del saxofon respon de manera diferent al cilíndric del clarinet: sona en octaves (no en dotzenes) i té un so ple i rodó des del greu fins a l'agut. La canya vibra contra una embocadura plana, generant una columna d'aire que recorre el cos en forma de J.

La seua gamma dinàmica és enorme: pot murmurar amb un subtone quasi inaudible o cridar amb una potència que rivalitza amb els trombons.

La família del saxofon és la més completa dels instruments de banda: des del saxofon sopranino fins al saxofon contrabaix, hi ha vuit membres, dels quals en la banda s'usen principalment el sopra, l'alt, el tenor i el baríton.

Tessitura i registres (alt)

Re♭₃
La♭₅
Greu: fosc, ample, corpori
Mig: càlid, sedós, expressiu
Agut: brillant, incisiu, ardent

Com descriure'l

  • Sedós
  • Ardent
  • Expressiu
  • Sensual
  • Potent
  • Flexible
  • Càlid
  • Brillant

Curiositat tècnica

El saxofon és un instrument "octavant". Això vol dir que si prems la clau d'octava, l'instrument fa exactament la mateixa nota però una octava més amunt, mantenint la mateixa digitació.

A diferència d'altres instruments, el saxofon s'utilitza habitualment en quatre mides diferents dins la banda, formant una secció amb una riquesa harmònica immensa:

soprano

Afinat en Si♭. De forma recta, és el més agut. El seu so recorda al de l'oboè o al cornetto.

alt

Afinat en Mi♭. L'estàndard per a solistes. Molt àgil i amb un registre que imita la veu humana.

tenor

Afinat en Si♭. Més gran i amb un colze pronunciat. Té un so fosc, càlid i és la icona del jazz.

bariton

Afinat en Mi♭. El gegant de la secció. Arriba a notes molt greus i pot fer funcions de baix rítmic.

03

Paper en la Banda

La secció de saxofons és la columna vertebral de la banda simfònica valenciana. Ocupa el centre del registre harmònic, dóna cohesió a la textura i pot funcionar com a secció solista, d'acompanyament o de suport als metalls.

🎷 Solis lírics

El saxofon alt és un solista nat. La seua veu càlida i expressiva és la preferida per als grans solis de banda: passional, flexible i amb una gamma dinámica excepcional.

🎵 Secció central

Els quatre saxofons (sopra, alt, tenor, baríton) formen una secció completa que cobreix un rang amplíssim. Harmonitzen el centre de la banda i connecten fustes i metalls.

🥁 Ritme i swing

En obres de caràcter popular, jazzístic o marxa, la secció de saxofons marca el ritme i l'estil. El seu so carnós i pulsant és essencial per donar swing i gràcia a la música.

🎶 Suport als metalls

El saxofon tenor i el baríton doblen sovint els trombons i bombardins, reforçant el costat ric i fosc de l'harmonia sense afegir-hi pesadesa metàl·lica.

🌟 Quartet de saxofons

El quartet sopra-alt-tenor-baríton és un dels conjunts de cambra més homogenis de la música. Nombroses obres mestres han estat escrites específicament per a aquesta formació.

🎺 Diversitat de la família

El saxofon sopra (recte o corbat), l'alt en Mi♭, el tenor en Si♭ i el baríton en Mi♭ conviuen en la banda. Cada un té personalitat pròpia i un registre diferent.

04

Intèrprets de Referència

El saxofon ha generat alguns dels músics més influents del segle XX, tant en el jazz com en la música clàssica contemporània.

s. XX
Charlie Parker

«Bird». El genial saxofonista alt que va inventar el bebop i va transformar el jazz per sempre. La seua velocitat, creativitat i profunditat musical continuen sent insuperables.

s. XX
John Coltrane

«Trane». Va portar el saxofon tenor i el sopra al jazz modal, espiritual i experimental. A Love Supreme és una de les gravacions més importants del s. XX.

s. XX
Coleman Hawkins

El primer gran solista de saxofon tenor en la història del jazz. Va demostrar que el saxofon podia ser veu solista de primer ordre, no sols instrument de banda.

s. XX–XXI
Marcel Mule

El fundador de l'escola francesa de saxofon clàssic. Professor del Conservatoire de Paris, va crear la tècnica i el repertori modern per a saxofon en la música de concert.

s. XX–XXI
Branford Marsalis

Germà de Wynton, domina el jazz i la música clàssica. Director musical de The Tonight Show i solista de Sting. Una de les veus més riques del saxofon tenor actual.

s. XX–XXI
Jan Garbarek

El saxofonista noruec que va fusionar el jazz escandinau amb el so medieval i el folklore. El seu timbre fosc i meditabund és inconfusible i profundament poètic.

06

Sabies que…?

Curiositats sobre el saxofon

  • El saxofon és l'únic instrument musical que porta el nom del seu inventor: Adolphe Sax el va patentar el 1846. És també un dels pocs instruments inventats per una sola persona, no evolucionat al llarg dels segles.
  • Tot i ser de metall, el saxofon és classificat com a instrument de «vent fusta» perquè produeix el so per vibració d'una canya de fusta, igual que el clarinet o el fagot.
  • Adolphe Sax va ser víctima de nombrosos accidents estranys al llarg de la seua vida: es va caure per les escales, va empassar-se una agulla, va inhalar vapors de vernís... Molts deien que tenia set vides.
  • El Vaticà va arribar a prohibir el saxofon a la música sacra a principis del segle XX per considerar el seu so massa "sensual".
  • John Coltrane practicava el saxofon fins a 12 hores diàries. Els seus estudis d'harmonia i les seues «sheets of sound» (làmines de so) van revolucionar la tècnica de la improvisació jazzística.
  • En la banda simfònica valenciana, la secció de saxofons és sovint la més nombrosa de les fustes, amb fins a vuit saxofonistes tocant en quatre veus (sopra, alt, tenor, baríton) en perfecta harmonia.