08
Instrument de vent metall
Vent metall · Pistons rotatius

LaTuba

El fonament de tota la banda. La tuba no sols és l'instrument més gran i greu dels metalls: és el ciment sobre el qual tot l'edifici sonor s'aguanta. Sense tuba, la banda perd els seus fonaments.

Família: Metall Pistons / Rotatius Des del 1835
~570 cmTub desplegat
Mi♭₁–Fa₄Tessitura real
1835Patent de Wieprecht
1–3Tubes en banda
01

Història

1835 — La invenció
Wilhelm Wieprecht i Johann Moritz patenten la tuba a Berlín el 12 de setembre de 1835. L'objectiu era crear un instrument de metall greu que substituís el serpentó i l'oficleide, que tenien un so poc homogeni. La tuba en Fa és la primera versió documentada.
1845–1870 — Expansió europea
Adolphe Sax desenvolupa la família dels saxhorns, dels quals el saxhorn contrabass en Si♭ és l'avantpassat de la tuba contrabass actual. Les bandes militars adopten la tuba ràpidament com a substitut del serpentó i la tuba es diversifica en Si♭ i Mi♭.
Romanticisme (s. XIX)
Wagner i Brahms incorporen la tuba a l'orquestra. Wagner dissenya fins i tot les seues pròpies «tubes wagnerianes» per al cicle de l'Anell del Nibelung. La tuba s'estableix com el baix dels metalls de l'orquestra simfònica.
1892 — La Sousaphone
John Philip Sousa i el fabricant J.W. Pepper creen la sousaphone: una tuba dissenyada per ser portada en les marxes, amb la campana orientada cap endavant. Es fa omnipresent en les bandes universitàries americanes i en el jazz de Nova Orleans.
Segle XX fins avui
La tuba conquesta el seu paper de solista gràcies a intèrprets com Arnold Jacobs, Harvey Phillips i Roger Bobo. El repertori solista s'expandeix i la tuba deixa de ser percebuda com a mer acompanyament per convertir-se en veu expressiva de primer ordre.
02

El So

La tuba és l'instrument de metall de tub més llarg (fins a 5,7 metres desplegat en la variant contrabass en Si♭) i de campana més gran. El tub cònic ample i l'embocadura gran generen un so profund, fosc i de gran riquesa harmònica.

Existeixen múltiples variants: la tuba en Si♭ (la més common a les bandes), la tuba en Mi♭ (més petita i àgil), la tuba en Do i la tuba en Fa. Cadascuna té un caràcter sonor diferent, i molts tubistes professionals en toquen diverses segons el repertori.

Malgrat la seua mida, la tuba pot sonar sorprenentment àgil i expressiva. En pianissimo, el seu so és quasi suau; en fortissimo, omple tota la sala amb un so que es sent al cos tant com a les orelles.

Tessitura i registres

Mi♭₁
Fa₄
Pedals: profunds, subterranis, físics
Mig: fosc, ple, fonamentat
Agut: clar, expressiu, sorprenent

Com descriure'l

  • Profund
  • Fosc
  • Poderós
  • Fonamental
  • Ric
  • Càlid
  • Majestuós
  • Rodó
03

Paper en la Banda

La tuba és els fonaments de la casa. Sense ella, la banda perd el seu ancoratge harmònic. La tuba defineix les arrels dels acords, sosté la pulsació rítmica del baix i dóna a tota la sonoritat la seua profunditat característica.

⚓ Ancoratge harmònic

La tuba toca les notes de baix que defineixen l'harmonia. Sense tuba, els acords de la banda «floten» sense fonament. La seua presència, fins i tot discreta, fa que tot soni més complet i sòlid.

🥁 Pulsació de baix

En marxes, pasdobles i obres rítmiques, la tuba marca el temps amb els cops forts del compàs. Aquesta funció, aparentment simple, és crítica per a la cohesió rítmica de tota la banda.

🎵 Melodia surprenent

La tuba és capaç de portar melodies senceres amb una fluïdesa sorprenent. Obres com la Simfonia nº5 de Vaughan Williams confien a la tuba la melodia principal en tot un moviment.

🎶 Solis còmics i seriosos

Per la seua mida i so greu, la tuba s'associa sovint amb personatges còmics o grotescos. Però en mans d'un virtuós, el seu so pot ser profundament seriós, líric i emotiu.

🔊 La veu del cos

El so de la tuba en fortissimo es percep físicament al pit de l'auditor. Aquesta qualitat física del so greu fa que la tuba no sols s'escolti: es nota. És l'instrument que dóna cos a tota la banda.

🎺 Familia tubística

La família inclou la tuba en Si♭ (banda), la tuba en Mi♭ (brass bands), la tuba en Fa (orquestra) i la sousaphone (bandes de marxes). El serpentó i l'oficleide en son els avantpassats antics.

04

Intèrprets de Referència

La tuba ha generat pedagogs i solistes que han redefinit la percepció de l'instrument, demostrant que el gegant de la família dels metalls pot ser tan virtuós i expressiu com qualsevol altre.

s. XX
Arnold Jacobs

Tubista de la Simfònica de Chicago durant 44 anys i el pedagog de metalls més influent del s. XX. El seu sistema d'ensenyament basat en la «song and wind» (cançó i vent) ha transformat l'educació dels instrumentistes de vent.

s. XX–XXI
Roger Bobo

El primer tubista en fer una carrera solista internacional de plena dedicació. Va demostrar que la tuba podia ser un instrument de concert i va comissionar desenes d'obres per a ella.

s. XX
Harvey Phillips

Fundador del moviment de la tuba com a instrument solista als EUA. Professor de la Universitat d'Indiana, va organitzar el primer festival internacional de tuba i va ser el gran promotor de l'instrument.

s. XX–XXI
Carol Jantsch

Primera tubista principal de la Filharmònica de Filadèlfia i una de les solistes més actives de la seua generació. Ha enregistrat el repertori clàssic i contemporani i és professora de la Curtis Institute.

s. XX–XXI
Øystein Baadsvik

Tubista noruec considerat el virtuós de la tuba més complet de la seva generació. Combina una tècnica extraordinaria amb una expressivitat que ha convençut els escèptics sobre les capacitats solistes de l'instrument.

s. XX–XXI
John Williams

Tubista clàssic i compositor britànic, autor del Tuba Concerto (1985) —l'obra solista per a tuba més interpretada— i de peces de referència per a l'instrument de metall greu.

05

Escolta-la

Concert per a Tuba – R. Vaughan Williams (1954)
L'obra orquestral per a tuba solista més famosa del repertori. Demostra que la tuba pot ser tan expressiva i lírica com cap altra veu.
06

Sabies que…?

Curiositats sobre la tuba

  • La tuba és l'instrument de metall més nou de la banda: no va ser inventada fins al 1835, quan la trompeta ja tenia més de tres mil anys d'història. Va substituir instruments com el serpentó, que tenia l'inconvenient d'un so poc potent i difícil d'afinar.
  • La sousaphone, dissenyada per John Philip Sousa el 1892, és una tuba que s'aguanta sobre les espatlles com un cargol gegant. La seua campana orientada endavant permet que el so es projectl cap al públic en les marxes i desfilades.
  • El tubista de la Simfònica de Chicago Arnold Jacobs tocava quan tenia tan sols set litres de capacitat pulmonar activa (la meitat de la normal) a causa d'un accident. El seu sistema pedagògic va sorgir de la necessitat d'optimitzar l'ús d'un aire limitat.
  • La tuba té l'embocadura més gran de tots els metalls. En alguns models de tuba contrabass, l'embocadura és tan gran que un adult podria col·locar-hi el puny tancat a l'interior.
  • Vaughan Williams va escriure el seu Concert per a Tuba (1954) als 82 anys, com a encàrrec per a la BBC. Va ser una de les seues últimes grans obres i va sorprendre tothom per la seua joventut estilística i la confiança que demostrava en l'instrument.
  • El so de la tuba en les notes pedal (les més greus de l'instrument) no s'assembla a cap harmònic natural de la física acústica convencional. Quan la tuba toca un Do₁, l'aire dins del tub no vibra en la freqüència del Do₁ sinó en una combinació de harmònics superiors que el nostre cervell interpreta com el Do₁.